Divendres, 3 de setembre de 2010, a la Mostra de Venècia:

Competició

Somewhere (Somewhere), de Sofia COPPOLA

Happy Few (Happy Few), d'Antony CORDIER

***

Fora de Competició

Jianyu (Reign of Assassins), de John WOO i SU Chao-pin  -Woo, Lleó d'Or a la carrera-

La Commedia, d' Amos POE

Gorbatxov (Gorbaciof - Il cassiere col vizio del gioco), de Stefano INCERTI

***

Horitzons

Better Life, d' Isaac JULIEN -migmetratge-

Malavoglia, de Pasquale SCIMECA

***

Jornades dels Autors

Incendis (Incendies / Scorched), de Denis Villeneuve [IMDB]

***

Jornades dels Autors · Retrats i paisatges italians

Sang Verda (Il sangue verde / Green Blood), d'Andrea SEGRE

Lisetta Carmi. Un'anima in camino, de Daniele SEGRE

***

Setmana de la Crítica

Àngela i Tony (Angèle et Tony), d' Alix Delaporte [MyMovies (it)]

***

Tota la programació de la jornada [Programa del divendres 3 de setembre - Venècia 2010]

Nota Com es pot comprovar, cada dia hi ha projeccions anticipades a la premsa i als professionals de la indústria, però en aquests apunts del blog només reflecteixo els que es presenten oficialment, al públic, a la secció Competitiva, Fora de Competició, Jornades dels autors i Setmana de la Crítica, així com algun títol de la resta de seccions.

***

FOTO Elle Fanning, a Somewhere, de Sofia Coppola

Aquesta tarda inauguro finalment l'exposició de fotografies "TINDUF, viatges als campaments de refugiats sahrauís (2005-2008)". Després d'anys pensant, parlant i mirant el material finalment em vaig decidir a principis d'aquest any. Montar una exposició no és fàcil. Cal tenir el material adequat, una sala d'exposicions (aquest cop la sala d'exposicions d'art de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell), els diners per imprimir el material, molta energia i sobretot bons amics disposats a donar-te un cop de mà. Aquest darrer element és sens dubte el més important, almenys per mi. Aquestes darreres setmanes vaig una mica curt d'energia i sense l'empenta, el treball i el suport d'alguns bons amics aquest projecte no seria el mateix. Sens dubte es mereixen tot el reconeixement del món.

Com sempre m'agrada complicar-me la vida, aquest cop no és una excepció. L'exposició és segurament la part més important d'aquest projecte, però no l´únic. Avui, unes hores abans de la inauguració, us presento  la web de l'exposició (part complementària del projecte).

l'adreça és: http://www.pepfarras-tinduf.com/

i podeu trobar els textos del comissari de l'exposició, l'Ermengol Puig, els textos informatius que parlen del conflicte i dels campaments de refugiats, les fotografies i si voleu els vostres comentaris. M'agradaria llegir i publicar els vostres comentaris sobre l'exposició i també sobre la web. Si us bé de gust, podeu enviar-los a l'adreça: pepfarras@gmail.com


Per cert encara no puc assegurar-ho però si tot va bé l'exposició viatjarà cap Andorra el proper mes de Novembre. De moment és tot!

Comandante Fontana, i la província de Formosa per extensió, pertanyen a l’Argentina pobre, més pròpia d’aquella Llatinoamèrica que coneixem des d’Europa, que d’aquella més europeïtzada que segurament tots relacionem amb Buenos Aires.

És en aquests racons de món on descobreixes tant el positiu com el negatiu del progrés de la humanitat, que porta a una petita porció dels habitants de la terra a un benestar creixent malgrat les “crisis” cícliques. Aquestes es produeixen cada 15 o 20 anys, tot i que la majoria part del humans vieuen en permanent crisi, on el normal és que el que sigui cíclic cada 15 o 20 anys siguin els curts períodes de prosperitat. I si n’hi ha, és clar.

Les conseqüències doncs d’aquesta segona manera de viure, és un progrés lent si no nul en els àmbits socials, sanitaris, educatius... que cada vegada crea més i més distància amb el nostre meravellós “primer món”. Per tant, les formes de vida i de treball són en molts casos comparables amb les que a la vella Europa es donaven fa 40, 50 o 60 anys enrere. I si parlem en el cas del nord argentí dels aborígens, de molt més i tot.

És clar però que la televisió via satèl·lit porta als ulls d’aquests “desheretats” la perversitat del diner convertit en amo i senyor de tot, i per tant les aspiracions de la majoria acaben convertides en pols quan es posen les mans a unes butxaques on no hi ha més que forats o damunt l’estómac i s’adonen que aquest és ben buit.

I sobreviuen, però! I tant que ho fan! I el que em meravella més és veure que alguns ho fan encara amb el seu amor pel treball, que consideren la forma més digne de lluitar contra la indignitat de parar la mà per rebre un trist subsidi polític per no fer res. És el cas del Robert de 37 anys. Parlar amb ell és parlar amb un apassionat de la vida i de la feina, que als 12 anys va haver de renunciar als seus somnis per rellevar al seu pare en el negoci familiar de fer totxanes.


El pare va ser donat gairebé per mort quan li va explotar un obús antitanc que es va escapar d’un camp de tir. I el Robert, amb l’experiència del que viu cada dia intensament, rebat a l’instant a aquells que opinen que fa una feina de “negre”, perquè se sent digne d’una professió dura, molt dura, que utilitza tècniques i instruments de fa centenars d’anys, i que li dona la possibilitat de guanyar-se el pa.

En un terreny al que s’arriba per un camí de terra, a 5 kilòmetres de Fontana, i al que cada dia va i ve en bicicleta, sigui estiu (a més de 40 graus) o hivern, hi ha la “ladrilleria” del seu pare, el Víctor Ribero. El Víctor hi treballa a un ritme més tranquil, i viu a la humil cabana de fang i troncs que hi tenen. No hi ha electricitat ni aigua corrent. Si tot va bé, a l’any poden muntar 4 forns per coure les totxanes que manualment fan de dues en dues amb terra, aigua i serradures. La mescla o “masa” la preparen en una “piscina” rodona que, si la venda anterior ha anat bé, es poden permetre el luxe de barrejar ajudats per un tractor. Si no, cal enterrar-se gairebé fins al genoll dins el fang i amb la pala anar fent la mescla.

I de la piscina carregar la “carretilla” i portar la “masa” fins la “mesa”, omplir el motlle, treure el sobrant de fang, i de dues en dues, anar deixant les totxanes a terra, a la intempèrie perquè s’assequin, tot confinant que no plogui. Gairebé seques cal anar-les resguardant en llargues fileres tot esperant tenir-ne suficients per muntar i encendre un forn, que es construeix cada vegada que es vol fer una cocció. Durant cinc dies i cinc nits, es cremen 4 tones de llenya que també ells mateixos treuen del bosc, i es manté el forn a 800 graus. Cal confiar de nou amb la climatologia, tant amb la pluja com en la calor terrible de l’estiu que fa inhumà treballar amb temperatures que prop del forn sobrepassen els 100 graus.

I un cop apagat i fred, cal desmuntar la immensa pila de totxanes una a una i fins a les 20.000 que els Ribero posen en una sola cocció, i confiar en poder vendre la producció a raó de 500 pesos les 1.000 totxanes, és a dir a 0,50 pesos la unitat (10 cèntims d’euro). El marge de benefici és molt petit i la possibilitat d’invertir en la millora del negoci és nul·la.

Per això els Ribero, que han demostrat una llarga trajectòria i capacitat de treball han rebut un préstec de Cáritas Fontana per import de 6.000 pesos (1.200 euros) que aniran tornant a petites quotes sense interès. Els diners els han permès de moment, poder coure el doble de totxanes que abans, ja que han pogut contractar mà d’obra per produir més totxanes ens menys temps i per tant abaixar les despeses de producció.

En la darrera visita que els hem fet estaven molt contents de la feina feta, orgullosos de ser dels pocs de Fontana amb capacitat per produir tanta quantitat i amb una qualitat de primera. I ens van expressar dos somnis pensant en millorar encara més. El primer, poder disposar d’un petit camió per traslladar les totxanes a peu d’obra, ja que a Fontana no hi ha gaires vehicles preparats i cal llogar-ne sempre un.



El segon, una bomba d’aigua a gasoil. Els milers de litres d’aigua que es necessiten per fer la mescla, els han de passar amb cubells des de la represa de l’aigua de pluja fins a la piscina on fan la barreja, que disten uns 50 metres. Al no haver-hi electricitat no poden posar una bomba d’aigua convencional. Els estalviaria temps i esforç un motor a gasoil que els costa 1.500 pesos (300 euros), tota una fortuna aquí.


Algú s’anima a donar-los un cop de mà? (més informació a familia.carbonell.santasusana@hotmail.com / al Facebook: Familia Carbo Santa –album de fotos “visita per veure fer totxanes”).

Salutacions,

Família Carbonell
_________________________________________________________

Foto 1: La piscina per fer la mescla. Al fons al centre, el forn a mig desmuntar i a terra totxanes per assecar.
Foto 2: Fent la mescla.
Foto 3: Totxanes a assecar. Darrera, tapada, la pila de les preparades per muntar el forn.
Foto 4: El forn ja encès amb les boques per on es va entrant la llenya.
Foto 5: Detall de les boques del forn.
Foto 6: El Víctor i el seu fill, el Robert, amb el forn a mig desmuntar.
Foto 7: El resultat de 3 mesos de treball.

Vaig ser a la Mostra de Cinema de Venècia fa deu anys, amb el meu film El cercle. Aquest any, el curt que vaig fer abans que em detinguessin, L'acordió, es presenta en aquest gran festival. Tot i que em van deixar anar, encara no em permeten viatjar fora del meu país i assistir a festivals de cinema. A més, m'ha estat oficialment prohibit de fer pel·lícules en els últims cinc anys. Quan a un director de cinema no se li permet fer pel·lícules, és com si li tanquessin la ment a la presó. No estarà reclosa en una cel·la petirta, però segueix tancada en una presó molt més gran. Aprofito aquesta oportunitat per expressar l'agraïment a tots els que m'han donat suport com a cineasta, especialment Albert Barberà i Marco Müller, que tenen un paper clau en l'èxit de la Mostra de Cinema de Venècia.

També m'agradaria agrair a la comunitat internacional de cineastes el seu generós suport, mentre jo era a la presó. Tot i que la meva estada a la presó ha estat una experiència molt amarga, m'ha consolat saber que els cineastes i cinèfils d'arreu del món, malgrat les diferències culturals, som una comunitat unida que parla una única llengua. Als moments més desesperats a la presó, durant la meva vaga de fam, em va donar molt força el fet de considerar-me amb orgull membre d'aquesta comunitat, així que vaig tractar de mantenir la meva dignitat professional i mai he dubtat de la meva decisió de romandre fidel a mi mateixa i a la meva professió. Penso que tot el suport que he rebut ha estat de persones a nivell individual i d'organitzacions que creuen fermament en el cinema i en la llibertat d'expressió del cineasta. Esperem que un dia tots els governs del món comparteixin aquesta idea.

(Jafar Panahi, 01.09.2010, L'orgoglio di essere filmmaker)

[Clip de L'acordió]



FOTO Superior Jafar Panahi  FOTO Inferior L'acordió, de Jafar Panahi

Finalment, tot i alguns problemes amb la subjecció de les fotografies, l'expo va quedar enllestida. Queden per retocar alguns aspectes menors, però res important.
De nou l'Ermengol i el Miquel aquest cop amb la col·laboració del Raimon van donar-me un cop de mà. Tinc la sensació que ha quedat prou digna.

Què grans els de Zara…

Si recordeu els que ens vau seguir aquest dimecres en la transmissió conjunta de la passada Keynote, vam conèixer la notícia de la supressió de la graella de la nova temporada de Catalunya Ràdio del programa L’Internauta dirigit per en Vicent Partal.

Per aquest motiu vam decidir dedicar el seguiment donant suport a ell i a un dels programes sobre Internet i Tecnologia pioners a casa nostra i que ens ha acompanyat durant més de 15 anys, creat al 1995 per en Jordi Vendrell i dirigit per en Vicent des de la mort d’en Jordi l’any 2001.

Ahir volia fer un article “protesta”, però protestem massa i denunciem formalment poc, i, a més, estava convençut que hi haurien novetats en positiu.

Així ha estat, en Vicent Partal ha publicat al seu blog que L’Internauta seguirà com a podcast, possiblement des de la mateixa Vilaweb.

L’Internauta és, dins la categoria “Tecnologia” d’iTunes, el més descarregat en català – nosaltres estem els segons – i un dels primers de Catalunya Ràdio en el rànquing general de descàrregues de qualsevol categoria!

Catalunya Ràdio ja fa temps sembla estar més preocupada per les audiències que pels oients. Així els hi va.

Segur que ja ho sabeu: en Vicent és un macaire de pro, de fa molt temps i de sempre ha recolzat a tothom que ha defensat els Macs i el català; inclosos nosaltres.

Des de mossegalapoma donem també tot el suport a en Vicent i l’animem a tirar endavant. Si voleu fer el mateix deixeu un comentari en el seu blog, segur ho agrairà.

Crèdits foto: blog d’en Vicent Partal

Segueix mossegalapoma.cat a Twitter - L’Internauta seguirà com a Podcast fora de Catalunya Ràdio

Etiquetes: Catalunya Ràdio, L'internauta, Podcasting, Vicent Partal, Vilaweb
Articles relacionats:

• Iniesta al Podcast 68 de Mossegalapoma (3) - 25 juny 2010
• 2010 – any de podcasts (14) - 22 març 2010
• mossegalapoma podcast 59 (6) - 13 març 2010
• EPA’s i Viquipedia! (0) - 5 març 2010
• A l’Internauta parlant de l’iPad (9) - 31 gener 2010
• Podcast en català: “No en sabem res” (1) - 13 octubre 2009

El próximo lunes 6 de septiembre a las 19:30 h Luigi Abanto Varese presentará la serie de la fotografía ganadora del Premio PhotoCube, el certamen fotográfico organizado por Ojo de Pez y Nissan en el marco del OjodePez Photo Meeting Barcelona, la gran cita internacional de la fotografía documental celebrada el pasado julio. El fotógrafo y cineasta peruano presentará también sus trabajos más recientes, entre los cuales destaca el proyecto audiovisual “Ayahuasca a story of a Trip”, un trabajo en el que el autor experimenta con imágenes y sonidos para narrar su experiencia en las profundidades de la selva peruana.

Luigi Abanto Varese (Perú, 1975) es farmacéutico de profesión, fotógrafo y cineasta y radica en Barcelona desde hace diez años. El año 2004 cursó estudios de fotografía básica en la escuela de Comunicación y sonido CEV y al siguiente año asistió al curso de especialización de Proyectos en la escuela GrisArt. Fue premiado por la Fundación Sergi de Girona y por Obra Social Caja Madrid por su trabajo “Compartiendo Espacios” en el concurso de fotografía sobre Inmigración e Integración, el año 2006. Al mismo tiempo viene desarrollando proyectos cinematográficos con la productora New Citizen Productions como director, así como también la creación de “Camera and Tripod Productions” dedicada al video reportaje.

Fecha: Lunes 6 de septiembre 2010
Horario: A las 19:30 h
Lugar: La Fábrica Barcelona, C/ Tapioles 53, 08004 Barcelona‎ (mapa)
Precio: Entrada gratuita

Entrevista completa amb el president d'Esquerra.

PER LLEGIR CLIQUEU DAMUNT

El candidat socialista a l’alcaldia en les properes municipal diu que la ciutat “ha de posar rumb cap a la promoció de la cultura i el comerç” i que “en una situació tan complicada com la que passa Figueres l’alcalde no pot tenir el cap a dos llocs”.

No.
Aquesta és una paraula que a nivell personal sempre m'ha costat molt pronunciar. He transigit en coses a la meva vida que ara no faria. Tampoc renego del què he fet, però reconec que els meus No haurien d'haver començat fa molts anys, potser una mica d'egoïsme m'hauria estalviat un grapat de mals de cap dels que ara "pateixo". Més aviat em fan patir.
Vaig decidir fa cosa de 4 anys que s'havien acabat, que si és no, doncs he de dir NO.
El dia 29 de setembre han convocat una vaga amb la que no hi estic d'acord. (consti que tampoc estic d'acord 100% amb la política econòmica).
Fa uns dies, fent broma amb un responsable sindical mentre ens feiem dos petons i ens preguntavem per les vacances, li vaig comentar que jo aquest dia penso treballar. Donat que la meva feina es troba en un edifici compartit amb el sindicat vaig fer broma i li vaig preguntar, directe, com soc jo i amb un somriure: Imagino que ens deixareu entrar no? a la fi jo defenso el meu dret a treballar...
Li va canviar un xic la cara i tan sols em va respondre: nosaltres estarem molt actius des de ben aviat al matí.
Ara no se si podré entrar o no, espero que si, espero que tants anys de relació i amistat permetin que no sigui un objectiu de cap piquet, seria una bona tonteria, és evident.
Jo em pregunto, si estem en democràcia i decideixo treballar, però no em deixen entrar, no em poden descomptar el dia no?.
Ja em veig a la porta, prenent un café darrera l'altre fins l'hora de plegar....

de Natàlia Torres i Marc Servera

La nova pel·lícula de Bruce Willis i la reaparició de Campaneta són altres de les estrenes de la setmana

Ruta per la història del passat per entendre el present

Fonts socialistes i el propi afectat han confirmat el retorn a la política catalana de l'exalcalde d'Hospitalet i president de la Diputació de Barcelona

L'anunci del fabricant d'automòbils xinès de desembarcar a Catalunya genera expectació al territori mentre el conseller Huguet demana prudència

Huguet considera que "pot ser una bona notícia" però creix la tensió al comitè d'empresa

A tot l'estat l'augment de desocupats és de 61.083. La xifra creix després de quatre mesos consecutius de caigudes

CCOO, UGT i CECOT assenyalen que la reducció de la ocupació en els mesos passats va ser "estacional"