Aquesta tarda inauguro finalment l'exposició de fotografies "TINDUF, viatges als campaments de refugiats sahrauís (2005-2008)". Després d'anys pensant, parlant i mirant el material finalment em vaig decidir a principis d'aquest any. Montar una exposició no és fàcil. Cal tenir el material adequat, una sala d'exposicions (aquest cop la sala d'exposicions d'art de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell), els diners per imprimir el material, molta energia i sobretot bons amics disposats a donar-te un cop de mà. Aquest darrer element és sens dubte el més important, almenys per mi. Aquestes darreres setmanes vaig una mica curt d'energia i sense l'empenta, el treball i el suport d'alguns bons amics aquest projecte no seria el mateix. Sens dubte es mereixen tot el reconeixement del món.

Com sempre m'agrada complicar-me la vida, aquest cop no és una excepció. L'exposició és segurament la part més important d'aquest projecte, però no l´únic. Avui, unes hores abans de la inauguració, us presento  la web de l'exposició (part complementària del projecte).

l'adreça és: http://www.pepfarras-tinduf.com/

i podeu trobar els textos del comissari de l'exposició, l'Ermengol Puig, els textos informatius que parlen del conflicte i dels campaments de refugiats, les fotografies i si voleu els vostres comentaris. M'agradaria llegir i publicar els vostres comentaris sobre l'exposició i també sobre la web. Si us bé de gust, podeu enviar-los a l'adreça: pepfarras@gmail.com


Per cert encara no puc assegurar-ho però si tot va bé l'exposició viatjarà cap Andorra el proper mes de Novembre. De moment és tot!

Finalment, tot i alguns problemes amb la subjecció de les fotografies, l'expo va quedar enllestida. Queden per retocar alguns aspectes menors, però res important.
De nou l'Ermengol i el Miquel aquest cop amb la col·laboració del Raimon van donar-me un cop de mà. Tinc la sensació que ha quedat prou digna.

Què grans els de Zara…

No.
Aquesta és una paraula que a nivell personal sempre m'ha costat molt pronunciar. He transigit en coses a la meva vida que ara no faria. Tampoc renego del què he fet, però reconec que els meus No haurien d'haver començat fa molts anys, potser una mica d'egoïsme m'hauria estalviat un grapat de mals de cap dels que ara "pateixo". Més aviat em fan patir.
Vaig decidir fa cosa de 4 anys que s'havien acabat, que si és no, doncs he de dir NO.
El dia 29 de setembre han convocat una vaga amb la que no hi estic d'acord. (consti que tampoc estic d'acord 100% amb la política econòmica).
Fa uns dies, fent broma amb un responsable sindical mentre ens feiem dos petons i ens preguntavem per les vacances, li vaig comentar que jo aquest dia penso treballar. Donat que la meva feina es troba en un edifici compartit amb el sindicat vaig fer broma i li vaig preguntar, directe, com soc jo i amb un somriure: Imagino que ens deixareu entrar no? a la fi jo defenso el meu dret a treballar...
Li va canviar un xic la cara i tan sols em va respondre: nosaltres estarem molt actius des de ben aviat al matí.
Ara no se si podré entrar o no, espero que si, espero que tants anys de relació i amistat permetin que no sigui un objectiu de cap piquet, seria una bona tonteria, és evident.
Jo em pregunto, si estem en democràcia i decideixo treballar, però no em deixen entrar, no em poden descomptar el dia no?.
Ja em veig a la porta, prenent un café darrera l'altre fins l'hora de plegar....

Les fileres d'arbres no aconsegueixen mitigar l'aire fred i impersonal de les ciutats-hospital per més verd que hi possin. A la de Tel Hashomer, als afores de Tel Aviv, jeu Ariel Sharon, l'ex primer ministre israelià que durant dècades va intentar modelar el present i va esbossar el futur del Pròxim Orient. Fa quatre anys i mig que està postrat en un llit, alimentat a través d'un tub, des que una hemorràgia cerebral el va deixar en coma. Això va ser el gener de 2006. Des de llavors vegeta en la seva vida-no vida, segrestat per un cos amb el cervell obturat com un vegetal, i així pot estar-hi fins que el seu cos digui prou. A banda de reflectir el seu estat la fragilitat de l'espècie humana que hauria de ser cura de vanitats i estultices, em porta a reflexionar el fet que es deia que per assolir la Pau entre jueus i palestins havien de desaparèixer Arafat i Sharon. Iassir Arafat és mort i Ariel Sharon tècnicament també, però la situació a l'orient proper està en el cul de sac de sempre. Ara sembla que amb la mediació d'Obama i una relativa predisposició d'ambdues parts, intenten trobar una sortida digna i consensuada que acabi amb la sagnia d'aquesta guerra sense fi.
Israel i Palestina están condemnats a entendre's en una situació en la que l'Estat d'Israel a llarg termini és qui té totes les de perdre, per més que s'entesti en creure el contrari, i aquest és el seu gran drama.
*

El fantasma que de petit em feia por ara demana permís per entrar. No Acostuma a venir massa sovint però quan ho fa, entra a les fosques, seu als peus del llit i m'explica que ha fet últimament. Jo que sóc més reservat l'escolto i callo, tot i que de vegades, quan l'olla va esverada, li faig alguna confidència. I és que fins i tot als monstres més terribles, amb prou temps, se'ls acaba agafant confiança.

En un dels posts anteriors parlava de com d'emprenyat estava pel fet que l'Entesa Catalana de Progrés hagués donat suport a la reforma laboral.

Doncs bé, un lector del bloc va deixar aquest comentari

Anònim Militant d´ERC ha dit...

Cap senador d´ERC ha votat a favor de la reforma laboral !!!!!

De fet ERC està en contra la reforma i així ho ha votat al Congrès.

El que es va votar ahir es va votar en comisiò i ERC no tenia cap representant en aquesta comisiò i el mateix la va passar a ICV que tampoc tenia cap reoresentant i per tant, no va poder votar en contra.


I jo li he respost això. En resum, que en tot cas, el fet hauria de fer reflexionar a ERC sobre certes aliances:

Blogger Albert Baranguer ha dit...

D'acord, cap senador dels nostres va donar suport directe, però el fet és que el senador del PSC que ho va fer hi estava no com a senador del PSC, sinó com senador de l'Entesa Catalana de Progrés, on s'integra ERC.

Efectivament ERC està en contra de la reforma laboral, cosa de la que com a militant d'ERC (jo també ho soc) m'enorgulleixo. El problema és que el PSC s'està anant (encara més) cap a la dreta i arribarà un moment que caldrà replantejar-se si l'Entesa té raó de ser.

Mentre que no dubto que, si més no en el social, ICV, EUA, IU estan a la mateixa banda que nosaltres. Cada vegada és més evident que el PSOE no, i el PSC amb el seu seguidisme del PSOE, tampoc.

Crec que ERC haurà de deixar anar aquest llast. Potser després de les properes eleccions serà un bon moment per replantejar aliances.

Un article d'opinió de Sergi Sol i Bros, periodista i cap de comunicació d'ERC , publicat avui a "El Punt".


Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros

"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"

Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.

La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.

- Pa barracas tienes que montar una parada del rollito.
- Del rollito?
- Sí, del rollito flamenquito...con el amigo del Pere...
- ¿El Pere?
- ...si hombre, ese que es muy catalán, muy catalán...pero buen tío, eh?En plena conversa, i amb permís del mestre Java, surten entre ferums d’olis recremats, l’RD2D2 i l’esprimatxat C3PO. L’androide rabassut em projecta, enmig d’un concert de xiulets, un holograma. Lluny de ser la princesa Leia que em demana auxili i que vagi amb urgència al planeta Dagobah, apareix damunt la meva taula en Raimon, guitarra en mà, en un recital a la Universitat Autònoma de Madrid tot cridant “No, diguem noOOo, nosaltres no som d’eixe mooOOón!”. Encara no m’he recuperat de l’ensurt, que el cel s’esquerda i entre els núvols sento la veu mística i ressonant –curiosament amb un fort accent agironat- d’Obi Wan Kenobi, el mestre Jedi que vesteix de franciscà: “Carles, Carles...ja fa temps que el Lado Oscuro ens falcona la llebre: tenim mala peça al teler...”.- Ja, però què vols que hi faci? A més, porto les xancletes del Tenko, que no van bé per córrer. I aquí, ja ho veus, fins al novembre ningú no mourà fitxa...En aquestes que apareix en Han-Solo, que diu que té aparcat l’Halcón Milenario al terrat de l’Edifici Pantalla (antiga Plaça Major), però que si ens afanyem encara podem anar a Cal Frutos “especialidad en conejo al ajillo” a fer un brindis per la multiculturalitat. I que alea iacta est, que segons ell vol dir “Que la força ens acompanyi!”. Jo li dic que no és ben bé el mateix, però que val, perquè la primera encaixa prou bé, i la segona, francament, ens farà falta.

Hi ha fantasmes a la frontera. Aquesta sorprenent informació m'arriba a través d'un conegut que serveix al gabinet de premsa del Ministeri de Defensa, persona de tota confiança que sovint és utilitzada pel ministre de torn per filtrar certes notícies a la premsa. Hi ha fantasmes a la frontera, doncs, però un ministre com cal no pot fer pública una notícia així, només faltaria, però tampoc pot amagar un fet tan excepcional. Segons el meu informador primer es va sospitar que tot plegat no fos un ardit dels guardes fronterers del país veí, ara que les relacions bilaterals entre ambdós governs estan força tibades. Però els agents infiltrats en l'administració veïna han informat que l'estupefacció pel fet és compartida, i descarten del tot qualsevol tipus de responsabilitat dels guardes fronterers en aquest afer. Hi ha fantasmes a la frontera, repeteixo i concloc, del tot convençut i amb poca consciència sobre el significat precís del que acabo d'escriure.

Doncs ja està fet, les primeres fotos ja penjen de la sala d'exposicions "la cuina". Avui finalitzarem la feina, si tot va bé. La veritat penjades a la sala fan més patxoca del que em semblava. Ja queda menys!
Per cert, agraïment públic pels amics Ermengol i Miquel.

Fa un any vam viure a la nostra pròpia carn aquest fantasma immens de la criminalització. En aquell moment, algunes formacions polítiques van apuntar, i altres mitjans de comunicació van fer-lis el joc.

Fa uns dies hem sabut (aquí, la notícia a Vilaweb) que els companys i amics de VerdCel, formació musical del País Valencià que s'emmarca dins de la nova escena de cançó en català, han sigut objecte d'unes dures acusacions on se'ls hi retreia que formaven part de l'entorn d'ETA i que es tractava d'un projecte finançat per l'esquerra pro-etarra.

Crec que no fa falta, gairebé, rebatre aquestes bestieses. Això sí, donem tot el nostre suport a VerdCel, perquè sabem que són moments complicats, i perquè sabem que tot això no és res més que un muntatge mediàtic d'alguns diaris digitals d'extrema dreta per desprestigiar la feina i la coherència política i cultural dels d'Alcoi.

Solidaritat, tota.
Ànims i amunt, VerdCel!

Tots els Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple, i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal i com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no sóc pas l'ùnic inconscient.

Ja hem encetat el setembre: el mes dels començaments. Encara que l'any comenci al gener, és al setembre quan inaugurem els nous projectes d'estudis, de ... angelina http://angelina.bloc.cat Llibres i viatges

Des de que anit es va començar a escampar per la xarxa que la direcció de Catalunya Ràdio havia decidit suprimir L'internauta de la graella he viscut unes hores molt trasbalsades. Hi ha hagut una reacció d'afecte cap al programa que m'emociona i que no puc agraïr com voldria. Tinc la bústia i el Timeline del twitter plens a vessar i m'inunden els missatges del Facebok. De fet fins i tot hi ha qui ha creat grups reclamant-ne el retorn. Ho agraïsc de tot cor. Molts amics m'han telefonat i ho han fet també companys i professionals de la casa i d'altres llocs que m'estime i que admire. Hi ha hagut paraules i gestos que no oblidaré mai. Ho torne a dir: gràcies.

Vint-i-quatre hores després encara no sé què faré però ja sé, ja ho sabem tots, que L'Internauta seguirà. Efectivament, com diuen els de la Revolta 2.0 no necessitem de les torres d'emissió. Estic d'acord amb això. Ignore quina audiència tenia el programa per la ràdio 'antiga' (com tantes altres coses mai no m'ho van dir) però les xifres del podcast parlen prou clar: l'internauta ja era un podcast que també l'emetien per ones. Ho tenim fàcil, doncs.

@vpartal La direcció de Catalunya Ràdio ha decidit suprimir el programa 'L'internauta'. Aquest setembre hauríem fet quinze anys en antena. Amb aquest twitt o piulada de Vicent Partal m'assabente de la fi del programa iniciat fa quinze anys per Jordi Vendrell i dirigit i conduït per Vicent els darrers deu anys amb la col·laboració de tertulians com Joan Jofra, Amadeu Abril, Mercè Molist, Keta Karmany, Xavier Caballé,… Encara recorde les vesprades del dissabate canviant de lloc l'aparell de ràdio fins a poder sintonitzar el programa, perquè l'emissió de Catalunya Ràdio arribava amb dificultat, i així continua, al País Valencià (amb els mp3 i els podcasts s'acabaren els meus problemes). Amb l'Internauta em recorregut junts l'evolució de la xarxa, des dels pitidets del mòdem a la fibra òptica, des de les webs fetes amb Word al naixement dels blogs, els podcasts, les xarxes socials i tot el que es diu 2.0. Hem conegut als emprenedors de casa nostra i els seus projectes plens d'il·lusió i hores de treball. Em vist néixer i créixer el .cat, un projecte que ens ha donat als catalanoparlants un espai comú  que la realitat sociopolítica del país ens nega i que ha fet possible que els Païssos Catalans siguin alguna cosa més que un passat llunyà i un somni de futur. Tot això i moltes coses més hem viscut amb l'Internauta. Però, sembla que això no és rellevant per al país o si més no per a la ràdio pública nacional. Gràcies a tots els que ho heu fet possible per aquests anys d'informació, descobriments i bon humor.

A Pulpopop (i Facebook) no hi ha qui els pari!

Després de passar per l'a(p)hònica de Banyoles i de voler volar a Salitja (i a fe que ho van fer, quedant segons!) aquest dissabte 4 de setembre es planten a l'Acústica de Figueres com un dels 9 finalistes del concurs de maquetes Sona 9.

Pulpopop tocaran a 2/4 de 8 a l'escenari Enderrock de la Plaça Salvador Dalí i ho faran amb tota la banda i secció de vents! Els altres dos grups finalistes que també tocaran a l'Acústica de Figueres seran "Albert amb l'aigua el coll" i "La Iaia".

Els altres sis finalistes del Sona 9 2010 són "Joan Dausà i Els Tipus d’Interés", "Teteji" i "deBlassis" que faran els seus concerts al proper Mercat de Música Viva de Vic i "Defelpa", "L’Exèrcit d’Islàndia" i "Bläue" que actuaran al Barcelona Acció Musical.

Aquí (pdf) podeu consultar tots els horaris dels concerts de l'Acústica de Figueres 2010.

Pulpos, quina millor plaça per tocar, un grup com vosaltres, a la Pl. Salvador Dalí, ben a prop del museu Dalí! Ho deixareu tot cuit, ben cuit!
--------------------------------------

Repetint tòpics que li funcionen, Woody Allen retorna a les pantalles fins i tot abans de complir-se l’any de la seva darrera estrena. Aquest cop, la seva entrega anual es diu You will meet a tall dark stranger i gira al voltant de quatre personatges tot desenvolupant un vertader tractat sobre la vida en quatre capítols que es barregen en metratge però no en arguments.

Al capítol de l’Alfie (Anthony Hopkins), hi trobem una història semblant a Whatever works, un personatge obsessionat per la por a la mort i el vitalisme que acaba amb una noia sense cervell. Al de la seva esposa, l’Elleanor, que dóna títol al film, se’ns hi manifesta el Woody Allen més paranormal (el de The curse of the jade scorpion o el que fa aparèixer la mort i els fantasmes a Scoop), el desesperat, el protoreligiós… En en Roy ens trobem amb l’ambiciós frustrat que no dubta a aprofitar-se dels demés, fins arribar a extrems d’allò més il·legals… com a Matchpoint (la història hi recorda  molt, pel marc londinenc, pel gir inesperat del final…). I finalment, l’esdevenir de la Sally està clarament regit pel Woody Allen dels malentesos, de la comèdia àcida i, a la vegada pel que furga dins el pensament femení.

Malhauradament només una història acaba amb un final reflexiu, quasi moral però alhora cínic. Les altres tres queden penjant en les derives existencials del novaiorquès i és una pena perquè precisament la història que es tanca, la de l’Elleanor, a part de fer d’un cert nexe d’unió entre la resta, és potser la menys aporta a l’espectador.

No és, ni molt menys, l’obra mestra de Woody Allen, però pels adictes a aquest home, no decebrà en absolut, com tampoc decebrà als amants de les discusions, de les punyalades i de les situacions d’allò més hilarants derivades de treure a passejar les misèries pròpies i alienes (les discusions familiars entre en Roy i l’Elleanor són antològiques).

Tampoc és una cinta que presenti cap innovació formal a destacar, més enllà de l’existència de les diferents trames, que en molts aspectes són estanques. Aquesta poca ambició es podria adjudicar a Mediapro, que ja va tenir alguna cosa a veure amb l’inmens fracàs que fou Vicky Cristina Barcelona i que podria haver privat a Allen de les seves veleïtats menys convencionals. De totes maneres, You will meet a tall dark stranger és clarament millor, cal dir-ho, si bé potser perd comparada amb Whatever works.

Per acabar, suposo que cal fer esment de les interpretacions. Allen és molt bon director d’actors, és una de les coses que no ha deixat mai de fer bé, al marge d’experimentacions i haver de fer pel·lícules d’encàrrec. Un se n’adona d’aquest fet quan actors prou remunerats i reconeguts comencen a pegar-se per treballar amb ell i que, quan alguns ho aconsegueixen, de sobte donen bons resultats en pantalla. Un actor mediocre com és Antonio Banderas i amb un paper de certa rellevància dramàtica assoleix uns resultats prou considerables. El mateix va fer amb Penélope Cruz a Vicky Cristina Barcelona.

En fi, el que diu tota la crítica en peu: Allen es repeteix. Però mentre continuï repetint-se així, ja fa molt més bon cinema que un 75% del panorama…

puntual com calcom aquell que no voltorna el setembre

Humor tonto para gente inteligente es un divertidíssim blog que ilustra uns molt ingeniosos jocs de paraules.